EL SECRET DELS FINLANDESOS (III)

Carlos Manuel Sánchez

Però tornem amb Saili, que ha sonat el timbre (les notes d'una belada al piano d'Erik Satie) i entra en classe. Cursa 9è grau, l'equivalent de 4t de l'ESO a Espanya. En l'escola de Saarnilaakson hi ha 400 alumnes i 40 professors, metge, assistent social, psicòleg i fins i tot dentista. I la ràtio és de menys de vint estudiants per aula (a Finlàndia, per llei, no pot haver més de 24). En la classe del meu fill hi ha 34. Els companys de Saili són formalets, almenys a primera vista. I és que en l'ideari del col·legi, a més d'en la civilització europea i el multiculturalisme (hi ha classes d'història de l'islam o del catolicisme, encara que la població és majoritàriament luterana), es fa una èmfasi obsessiva en els bons modals. Em sorprèn el respecte reverencial que li tenen als professors. «Sí, ens sentim respectats i valorats per la societat. Ser mestre és una professió de prestigi a la qual solament aspiren els millors. I no n'hi ha prou amb ser molt bo en la teua matèria. Has de destacar també a l'hora de saber transmetre els teus coneixements. Però el respecte dels alumnes t'ho guanyes dia a dia. En 20 segons ho pots perdre», explica Mati Karkkainen, docent de ciències, en la sala de professors, molt acollidora: un piano, una safata amb bombons, cafeteres fumejants. Els mestres tenen un bon sou en comparació dels espanyols, encara que alguns es queixen. Rocío no, per descomptat. Aquesta madrilenya imparteix classes d'espanyol. «Cobrament 1.800 euros per 15 hores setmanals. El sistema no incentiva que treballes més. Prefereixen repartir el treball perquè no haja atur. Com? Augmentant molt els impostos als que guanyen més. A mi només em retenen el 10 per cent. Però a un metge que guanye 5.000 euros li retenen la meitat. A més, tens dret a atur tota la vida. Hauria de pensar-me'l molt per a tornar A Espanya».
Compte, als xiquets finlandesos no els agrada el cole. Saili, que trau excel·lents sense despentinar-se, ho considera «massa fàcil». Els seus companys, menys brillants, reconeixen que cal treballar massa. I Päivi Junkkari, professora d'anglès, recorda la seua adolescència com una etapa ingrata, de molt sacrifici. «Els alumnes no vénen al col·legi a passar-s'ho bomba. És un treball. Però saben que tots tenen les mateixes oportunitats. Dóna igual a l'escola que vagen, en el centre d'Hèlsinki o en un poble de l'Àrtic. Totes tenen el mateix nivell». Kari Kajainen assente. «Ens vam centrar que la majoria dels alumnes siguen molt competents. Que el nivell mig siga alt. No és una educació elitista. Preferim que tots traguen aprovats i notables; que haja alumnes de matrícula no és una prioritat. I, sobretot, quan veem que algun té problemes, li vam assignar de seguida un professor de suport. Té classes extra. Estem molt pendents i no vam deixar que es retarde.»
Els deures són sagrats. I està molt mal vist que algú copie, fins i tot pels mateixos alumnes. Que algú traga una xulla és impensable. «En la nostra cultura són molt importants dos valors: l'honradesa i el treball», comenta Päivi Junkkari. No és casualitat que Finlàndia també encapçale les estadístiques de transparència i menys corrupció pública. Kari Kajainen apunta altra peculiaritat nòrdica. No hi ha repetidors. Li dic que a Espanya el 43 per cent dels alumnes de Secundària ha repetit curs alguna vegada. I que el meu fill, que sempre se salva al final, té incomptables oportunitats per a aprovar cada assignatura i, tanmateix, solen quedar-li un parell per a setembre. Kajainen posa cara de sorpresa. «Ací només tens una oportunitat per a aprovar un examen per la mateixa raó que la vida només es viu una vegada. I cal aprofitar-la. Si no aproves, et quedes una hora més en classe fins que demostres que t'ho saps i si no, estudies a l'estiu, però la promoció és automàtica».