EL SECRET DELS FINLANDESOS (II)

Carlos Manuel Sánchez

Em descalce, deixe les sabates en el rebedor i converse amb els Sipilä en mitjons mentre adonem del cafè, els panets, el suc de baies i el formatge lapó amb melmelada. Seppo, el pare, és teòleg i es guanya la vida traduint la Bíblia. Domina una dotzena d'idiomes, entre ells arameo, copto i àrab clàssic. Leena, la mare, és infermera i treballa en un hospital. Mikael, el germà major, té 18 anys i vol estudiar Art Dramàtic en la universitat, però reconeix que les possibilitats de passar el tall a la primera són escasses. Joel, el menor, de 12 anys, és discapacitat psíquic i acudeix a un col·legi d'educació especial. L'habitatge familiar és un dúplex de classe mitja en el centre urbà de Espoo. El d'urbà ‘’ cal matisar-lo. Un bosc d'avets limita amb la casa. «Ens vam mudar ací fa any i mig. L'aire és molt pur». Espoo és la segona ciutat de Finlàndia en habitants i la de major percentatge de població universitària en un país on el 34 per cent dels adults té estudis superiors. «No hi ha tot just delinqüència. Els nostres fills poden passejar de nit amb tranquil·litat», explica el pare. I Saili postil·la en un anglès prístino: «Finlàndia és segura. Ni sunamis, ni terratrèmols… M'agrada viure ací». Jo els explique que em vaig criar en el carrer. I això és una mica que s'ha perdut a Espanya, pels menys en les grans ciutats. Que els xiquets puguen jugar a l'aire lliure sense vigilància.
Les vuit menys quart. Hora de posar-se les sabates i eixir camí de les respectives ocupacions. Saili agafa el bus urbà (no hi ha autobusos escolars). El bitllet ho subvenciona el municipi. Per llei, cap alumne pot viure a més de cinc quilòmetres de l'escola. Podria anar caminant, un passeig de vint minuts, però cau aguaneu i no li abelleix. Saili té moto i bicicleta, com la majoria de les seues compis, però només uns pocs desafien al fred en aquesta època. En l'exterior, les instal·lacions de l'escola Saarnilaakson donen una impressió espartana, excepte per la gespa dels camps d'esport que la circumden. En l'entrada no es veu a desenes d'estudiantes apurant la primera cigarreta del matí, com en els instituts espanyols. Ni una burilla ni una fulla ni una pintada. «Ací no s'embruta ni la neu», em diu el fotògraf.
En l'interior, la neteja ressalta encara més. No hi ha gargots en els pupitres ni en els lavabos. Tot sembla recién estrenat. Saarnilaakson és una escola pública, com el 97 per cent dels centres finlandesos, a diferència d'Espanya, on el 35 per cent són privats. Per descomptat, és gratuïta. Però l'equipament és el d'un col·legi car en el nostre país. Les aules disposen d'un televisor amb pantalla gegant de plasma, aquari de 200 litres amb pececitos de colors, cuina amb aigüera, mitjans audiovisuals, aire condicionat, moltes plantes. Hi ha un ordinador per cada dos alumnes. Una dotzena de màquines de cosir en la classe de costura, aparells de soldar, eines de fusteria, esquís… Un gimnàs cobert, un auditori per a les classes de teatre i un menjador amb autoservei. Tot en perfecte estat de revista. Els llibres de text són gratis (com dolen els 200 euros que he de desemborsar cada setembre!), el material escolar és gratis, el menjar és gratis. No sembla massa apetitosa i els estudiants reneguen, però la mengen. A l'Ajuntament li costa 65 cèntims cada menú: un plat calent, llet i fruita. Tanta generositat em posa les dents llargues. I quan Kari Kajalainen, professor de matemàtiques, m'explica que si un xiquet vol estudiar, pot arribar a ser metge o jutge o enginyer, el que es propose, si s'esforça, encara que la seua família siga pobra, pose cara d'incredulitat. «L'educació de cada finlandès li costa 200.000 euros a l'Estat, des que entra en la guarderia fins que ix de la universitat amb el seu títol. És els diners millors emprats dels nostres impostos. La presidenta del país, Tarja Halonen, es va llicenciar en Dret i prové d'una humil família de classe obrera. «Quan renye als meus alumnes, els dic que estan malgastant els diners dels contribuents». I altra professora, Päivi Ketola, em conta que els universitaris només han de pagar els llibres i el menjar (2.50 euros en la cafeteria de la facultat). L'Estat els ajuda a emancipar-se amb subvencions per a llogar un habitatge i una paga. Tot el sistema està muntat perquè els finlandesos s'acostumen a ser autònoms des de bé pequeñitos i es vagen a viure pel seu compte als 18 anys.