Decideixen què ensenyen, com ho ensenyen, a qui i a quin ritme. Tenen tanta llibertat com preparació. Són els mestres de Finlàndia, venerats per la resta de la societat i una de les claus que el seu país lidere des de finals dels noranta la llista educativa de l'OCDE, més coneguda com Informe Pisa. "Fem l'escola que volem. Depenem de nosaltres mateixos. És meravellós". Ho conta Eine Liinanki, professora de primària en l'Arabia, una de les 200 escoles d'Hèlsinki.Són les nou del matí i Liinanki i la resta del claustre de l'Arabia pren cafè, llig la premsa i xerra sobre els plans de la jornada. Els companys de Liinanki no es queden arrere en elogis a un sistema educatiu dominat per les escoles públiques -més del 90% de les del país- i que no es caracteritza per tenir molts alumnes brillants, sinó per collir un nombre molt baix de fracassos escolars. Segons dades de 2001, Finlàndia va dedicar a l'educació el 6,25% del PIB mentre Espanya va invertir el 4,42% del PIB.
El Consell Nacional d'Educació de Finlàndia, un organisme depenent del ministeri, és l'encarregat d'elaborar els continguts mínims que després els professors, tots amb formació universitària i la majoria amb un màster en el seu haver, desenvoluparan segons els seus criteris. "Els donem molta llibertat i això és fonamental per a la motivació del professorat. És veritat que els mestres no estan molt bé pagats, però gaudeixen d'un gran reconeixement social", explica Reijo Laukkanen, del Consell Nacional. Un mestre de primària a Finlàndia cobra entorn d'un 25% menys que un col·lega seu espanyol, segons dades de l'OCDE. Però els professors són conscients del seu paper com motor fonamental en la societat finlandesa. Per això, hi ha bufetades per a entrar a l'escola de Pedagogia i per obtenir una plaça com professor.
Però, què fa que en un país l'educació es convertisca en l'eix sobre el qual gira la societat? Què condueix a un país a venerar als seus mestres? "És una qüestió de cultura, de reconeixement històric", indica Jari Jokinen, que representa al seu país davant la UE. "Finlàndia va ser el segon país del món, i el primer d'Europa a permetre el vot de les dones. Les dones sempre han tingut molt clar que als seus fills els aniria millor en la vida si estudiaven, i elles han empentat i participat en la vida pública perquè el nivell educatiu siga alt a Finlàndia". Un altre dels arguments que es manegen en els cercles educatius apunta al nacionalisme del segle XX. Hèlsinki, desitjós de desfer-se del domini suec i rus, va apostar per l'educació i l'aprenentatge del finès com eina per a l'emancipació cultural. Va ser llavors quan es van crear les escoles públiques.
Sona el timbre en l'Arabia i els professors marxen cap a les seues classes. Els alumnes -tots descalços- pregunten sense complexos per la identitat de la visitant. La relació amb els majors és molt fluida i els alumnes fan gala d'una saludable seguretat en si mateixos. A un grup d'alumnes de 15 i 16 els toca a primera hora del matí classe de suec, idioma oficial que parla el 6% de la població. En classe, Justus Mollberg, vestit al més pur estil mod londinenc, s'avorreix. S'alça enmig de la lliçó i parla en anglès fluid. "A mi açò del suec no m'agrada, perquè és obligatori". "Això està molt bé, que sigues sincer", li respon la professora. La classe de Mollberg té 16 alumnes, el nombre màxim permès.
Quan acabe l'any, Mollberg i els seus companys s'asseuran amb els seus pares i els seus mestres, avaluaran els objectius que els propis alumnes es van fixar al començar el curs i es posaran nota. Poc importa, perquè en realitat el que conta és l'avaluació contínua, és a dir, l'aprenentatge i l'actitud del jove durant tots els dies de l'any. Para Matti Meri, un dels professors de la Facultat de Pedagogia d'Hèlsinki, és l'única manera assenyada de funcionar. "L'ésser humà ha de ser capaç de fixar-se els seus propis objectius, i després, ser capaç d'avaluar-se. Cal fer-los responsables de la seua pròpia vida des del principi, que aprenguen a no delegar en la societat la responsabilitat dels seus actes". Meri creu a més que és fonamental establir una relació d'iguals entre professors i alumnes. "El mestre no ha de saber molt. Ha de saber escoltar. De vegades, és més important escoltar a l'alumne i compartir els seus coneixements. En Finlàndia, els professors i els alumnes es respecten molt, però no des de la jerarquia, sinó des de la igualtat". I aqueixa paraula, igualtat, apareix una vegada i una altra en els fullets del Ministeri d'Educació finlandès. Ensenyament públic per a tots, menjar gratis en l'escola, llibres de text que proporciona l'Estat...
Avui, tots els professors de l'Arabia, que pren el nom del barri de classe mitja dels afores d'Hèlsinki en el qual està situat, duen posada alguna peça de roba roja. Els alumnes han decidit que aquesta serà la setmana dels colors i els professors acaten la voluntat dels més menuts. Avui toca el roig. L'esbarjo també està tenyit de vermellós: collarets, bufandes i faldilles es barregen amb els caps rossos dels alumnes. La classe que més peces roges reunisca guanyarà el concurs, una iniciativa que també ha partit dels alumnes.
A l'inici de l'any, cada classe tria a dos representants entre els alumnes, que es reuneixen periòdicament amb els pares i professors per a exposar-los els seus problemes i projectes. Una vegada a l'any, els delegats de tots els col·legis d'Hèlsinki es reuneixen amb l'alcalde i li presenten una petició, consensuada entre totes les classes. Els flamants sofàs d'un dels corredors de l'Arabia, en els quals es desparraman els alumnes entre hores van ser la petició de l'any passat.
Són les 10.45, l'hora per a mejar. Kaisu Kärkäinen, la directora de l'Arabia esmorza en el menjador juntament amb la resta de professors i els alumnes. "En aquesta escola els mestres manen. Decideixen en què hem de gastar els diners, elaboren el seu propi programa, ixen d'excursió quan volen i trien alguns dels llibres de text", explica. Uns pesquen en el gel durant la classe de Naturals, uns altres van al museu per a la d'Història o fan ús d'Internet en Geografia. La falta de directrius procedents del ministeri o de l'escola els obliga a ser creatius.
Ningú es queda enrere
En Finlàndia, els alumnes amb dificultats d'aprenentatge -els anomenen multiespecials- i els que necessiten pujar nota, estudien un programa a mida. L'objectiu és que cap d'ells es quede enrere. El professor Jorma Kuittinen explica el mètode: "Estudien les mateixes matèries, però amb un programa individualitzat". Com la resta dels alumnes, proven les mels del mercat laboral durant dues setmanes a l'any, en les quals treballen com botiguers, mecànics, forners. Kuittinen apunta que els xics de multiespecial són molt bons en treballs manuals, i que normalment opten per perllongar el temps de treball en el món exterior. Només un 10% dels alumnes abandona l'escola després d'acabar l'educació primària, enfront de la mitjana europea que ronda el 18%.
Com integrar als alumnes procedents d'altres cultures és, no obstant això, alguna cosa que els mestres finlandesos tenen poc treballat.
En les escoles hi ha molt pocs xiquets fills d'immigrants, algun somalíes, iraquians... Però cada vegada són més el que arriben per a quedar-se a aquest país de cinc milions d'habitants. "Saber integrar a aquests nous alumnes serà el següent repte", estimen des de l'ambaixada de Finlàndia a Brussel·les.
Ana Carbajosa El País 14-2-07
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/pais/maestros/elpepusoc/20070214elpepisoc_7/Tes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada